Cuando se estrenó la película El cielo protector de Bernardo Bertolucci en 1990, yo acababa de volver de un viaje en furgoneta de un mes por Argelia y Marruecos con unos amigos. El objetivo final era bajar hasta el Sáhara argelino. Fue una de las experiencias viajeras más intensas de mi vida. Después de ver la película, leí el libro de Paul Bowles en el que está basada. Me compré la edición en inglés, que es la que aparece en la foto de encabezamiento de la reseña. A partir de ese momento, empecé a leer más obras de este autor y a interesarme cada vez más por su vida en Marruecos.
Paul Bowles fue un compositor, escritor y viajero estadounidense que se instaló en Tanger en 1947 donde permaneció hasta su muerte en 1999. Llegó acompañado de su mujer Jane Auer, también escritora. Por aquel entonces Tánger era una zona internacional, un protectorado ejercido por varios países y eso cautivó a Bowles por la libertad que se respiraba y por que era una pequeña babel cultural. Por allí pasaron personajes como Tennessee Williams, Truman Capote, Allen Ginsberg, Jack Kerouac o William Burroughs.
El cielo protector, escrita en 1949, es su novela más famosa. En ella nos relata la experiencia de la pareja formada por Port y Kit Moresby que viajan al norte de África para intentar superar la crisis matrimonial que atraviesan acompañados por su amigo Tunner. El viaje se convertirá en un viaje de autoconocimiento y búsqueda de respuestas por el desierto del Sáhara.
Bowles tuvo la oportunidad de viajar allí en numerosas ocasiones y lo calificó como «el lugar más bello del mundo, precisamente porque allí no hay nada. El cielo azul no está allí. Solo está la noche, siempre»
El cielo protector es considerada como una de las mejores cien novelas del siglo XX. Tenesse Williams dijo de ella que era una novela salvaje y aterradora, una alegoría del hombre y sus desiertos». Un libro intenso que no deja indiferente y que cuenta además con una maravillosa adaptación cinematográfica.
Lecturas viajeras 
Que bona tria, Helena!, per qualitat literària i per idoneïtat. A banda de ser un gran llibre (molt recomanable la versió catalana de Jordi Arbonès), el record d’un passatge de la novel·la em remet al nom del teu bloc: aquell en què Bowles posa en boca de la parella protagonista la diferència entre el turista –passavolant que ja parteix pensant en el regrés– i el viatger –qui marxa a l’aventura sense data de tornada– quan desembarquen al port d’Orà. Quant ens ha donat a pensar i a parlar aquesta cèlebre distinció als modests viatgers aspiracionals! Per cert, si no em falla la memòria, juraria que vam veure junts la pel·lícula de Bertolucci als Cines Albatros, una d’eixes rares adaptacions cinematogràfiques que no desmereixen sinó que enriqueixen l’original literari.
Com bé apuntes, hi ha viatges tan intensos que ens canvien per dins i per sempre, que tot viatge autèntic pel món exterior és també una exploració introspectiva de nosaltres mateixos. I com tu, com l’autor, crec que pocs llocs són tan adients per acompanyar un viatge interior com els deserts i, entre ells, el més bell, el Sàhara algerià i libi. La immensitat i majestuositat dels seus espais oberts que ens empetiteix i el buit aparent que ens envolta –només oceans d’arena en moviment imperceptible, aire impol·lut, silenci perfecte i un cel diàfan que a la nit es torna mantell protector esguitat d’infinitud d’estreles– conformen l’escenari perfecte per a l’autoconeixement de què parles i de què parla Bowles a la novel·la.
Comentari a part mereixerien les vivències corprenedores que van experimentant Port, Kit i Tunner i les profundes reflexions existencials que els susciten. “Salvatges i aterridores” (T.W.), m’encanten els adjectius que cites!
M’has fet venir ganes de rellegir-la! Llarga vida al teu bloc!
Me gustaLe gusta a 1 persona
Moltíssimes gràcies, com sempre, pel teu comentari i pel teu suport al bloc. Efectivament, vam vore junts la pel.lícula al Cinema Albatros. En aquella època, jo volia traduir amb tu obres de Bowles de l´anglés al valencià (hi havia poc traduït). No sé si t´ho vaig arribar a proposar…En aquell viatge al desert d´Argèlia va ser on vaig conèixer a Ali. Ens va ajudar junt al seu amic Ahmed a traure la nostra furgoneta que s´havia quedat enfonsada en la sorra i ens va proposar donar la volta al Gran Erg Occidental (un desert de dunes) amb ells. Van ser uns dies molt intensos que no oblidaré mai. Segons la famosa cita del llibre,tant tu com jo hem sigut més turistes que viatgers però també és cert que la nostra forma de moure´ns per lliure, amb la motxilla, allotjant-nos en alguns casos en cases de gent del país, agafant transport públic per desplaçar-se i no tenint por a l´hora d´endinsar-se en zones poc turístiques o fins i tot considerades perilloses ens ha fet conèixer els països que hem visitat i els seus habitants d´una forma prou autèntica i propera.
Me gustaLe gusta a 1 persona
Quina memòria Helena!, gràcies a tu per recordar-me això de les traduccions i del destret que et va fer conéixer Alí.
I sí, hem sigut us turistes immersius o un quasiviatgers, això ja no ens ho lleva ningú. 😅
🤗
Me gustaLe gusta a 1 persona